La Web 2.0: donar gat per llebre

Llegit 1725 vegades

Segurament haureu sentit més d'un cop l'expressió "web 2.0", generalment en relació a disseny de llocs o aplicacions web. Però, què significa en realitat el terme?

D'acord amb Tim Berners-Lee, inventor de la World Wide Web:

"Ningú sap realment el que significa... Si Web 2.0 per a vostè és blogs i wikis, llavors això vol dir 'interpersonal'. Però això era el que se suposava sempre que fós el web... Web 2.0, per a algunes persones, significa moure alguna inteligència cap al costat del client, per la qual cosa és més immediat, però la idea de la web com la interacció entre les persones és realment el que és la Web. Va ser dissenyada per a ser això... un espai col·laboratiu on les persones poden interactuar."

(Entrevistat el 2006 per Scott Laningham, editor del podcast IBM developerWorks)

Un dels "invents" més característics que formen el panorama de la Web 2.0 és el BLOG. El blog és una eina que permet que qualsevol, sense tenir ni punyetera idea de cap concepte informàtic, ni de xarxes, ni de seguretat, només omplint un formulari web teclejant penosament amb un dit de cada mà, pugui publicar el que li roti al Web. Diguem que és la versió digital dels diaris personals que gran part dels nascuts abans de 1980 escrivien quan eren adolescents. La diferència -abismal- és que aquells manuscrits es guardaven zelosament en secret, i ara hi ha una orgia d'exhibicionisme impúdic arreu.

Bé, en realitat no tinc res en contra dels blogs. El que em té indignada, i ja veieu que no me n'estic de mostrar-ho, és que es pretengui donar gat per llebre:

  1. Que un/a aficionat/ada es faci passar per professional,
  2. Que li vengui a una empresa un blog fent-lo passar per un lloc web, i
  3. Que pretengui cobrar més de 1.000 € per la creació de tal esguerro (que s'instal·la tot solet en 3 clics, tant sols s'ha de triar quina plantilla volem utilitzar).

Després resulta que el suposat lloc web no fa les coses que el Client va demanar i que el/la dissenyador/a va dir que faria: no es poden demanar cites, ni fer reserves, ni vendre articles, ni tenir una zona reservada als clients... Això sí, l'esguerro mostra un o varis carrusels d'imatges que només serveixen per distreure l'atenció, cosetes que dónen voltes, tremolen, apareixen i desapareixen, galeries d'imatges amb fotografies sense descripció, enllaços trencats, etc...

Tot seguit vé el ball de bastons: el Client reclama el que considera que no està acabat, el/la dissenyador/a diu que això no estava inclòs (entre altres coses, no es va presentar un pressupost detallat, i ja no diguem una anàlisi funcional), i que costarà X €... (excepció feta que el/la dissenyador/a sigui amic/ga o familiar) Generalment X és una quantitat dissuassòria, perquè el/la dissenyador/a és un/a brètol/bandarra que no té prou decència per admetre que no té ni la més remota idea de còm fer el que es va comprometre a fer.

Arribats a aquest punt, depenent de consideracions econòmiques, pot passar una de les següents coses:

  • El lloc Web ha sortit (gairebé) gratis, perquè l'ha fet un amic (o fill, germà, gendre....).
    L'esguerro quedarà per sempre tal com va ser engiponat, per a vergonya del Client, i (probablement) l'amistat se'n ressenteixi.
  • El lloc Web està parcialment pagat.
    El client es nega, amb tot dret, a pagar la quantitat X, així com la quantitat Y que resta pendent. Depenent de la categoria moral del/a dissenyador/a, l'esguerro pot arribar a ser fulminantment esborrat i les reclamacions del Client per telèfon o email, ignorades.
  • El lloc Web està totalment pagat.
    El més probable és que l'esguerro no sigui esborrat, per a vergonya del Client, però la resta esdevingui com en el cas anterior.

I aquest escenari no és poc freqüent: estic subscrita a un canal de notícies per a programadors que inclou ofertes de treball, el que més es sol·licita són "experts en WordPress (el sistema de blogs més famós) per rellançar el nostre lloc web" (Traducció: per arreglar el desgavell).

QUE NO US DONIN GAT PER LLEBRE.